Empreses del Grup Pere Mata

Carme Garcia, infermera de la Residència Relat, guanyadora del concurs Talk INF

El passat dijous 15 de maig es va celebrar el Dia Internacional de la Infermera al Restaurant Ramon Park Hotel de Santpedor, en una jornada organitzada per la delegació del Col·legi Oficial d’Infermeria del Bages. L’acte va reunir una vuitantena de professionals del sector, en un ambient de reconeixement i intercanvi d’experiències.

Un dels moments destacats de la celebració va ser el concurs Talk INF, en què les participants disposaven de 5 minuts per compartir experiències, vivències o projectes relacionats amb la seva tasca com a infermeres.

Estem molt orgullosos d’anunciar que Carme Garcia, infermera de la nostra residència, va resultar guanyadora del concurs amb la seva inspiradora intervenció titulada "Infermera de residència: Per què?". En la seva xerrada, la Carme va saber transmetre amb passió i sensibilitat el valor de la seva feina i la importància de l’atenció centrada en la persona.

Tot l’equip de la Residència Relat, volem felicitar-la de tot cor per aquest reconeixement tan merescut i agrair-li la seva dedicació, professionalitat i compromís amb la cura dels nostres residents.

A continuació, podeu llegir l’escrit que la va fer guanyadora del concurs:

Soc infermera en una residència, concretament a la Residència Relat d’Avinyó.
En moltes converses, ja sigui amb companyes infermeres o amb persones del meu entorn que no es dediquen a la sanitat, sempre acaba sortint la mateixa pregunta:
“Per què ets infermera en una residència?”
“Podries estar en un hospital o a primària!”
És una pregunta que em fa reflexionar… i també de vegades m’irrita
Perquè sovint, darrere d’aquesta pregunta, hi ha una idea molt arrelada: que treballar a una residència com a infermera és fer una infermeria de segona.
Com si fos una opció més fàcil, menys especialitzada, menys reconeguda.
Com si fóssim “menys infermeres”.
Aquesta percepció també la notem quan arriben alumnes en pràctiques. Molts venen pensant que aquí no aprendran res gaire tècnic. Però al cap de pocs dies, s'adonen del fet que a les residències hi passen moltes coses.

Ser infermera en una residència va molt més enllà de fer cures o repartir medicació.
Aquí, cal prendre decisions clíniques sovint de forma autònoma.
No tenim metges presencials les 24 hores. Cal tenir criteri, capacitat de resposta, coneixement del resident i molta intuïció.
Moltes vegades, només amb una mirada o amb un gest ja detectem que alguna cosa no va bé en la persona.
Potser és una infecció d’orina, un dolor, un desànim… o simplement que avui no té ganes d’aixecar-se.
Aquest coneixement profund només el tens quan convius amb la persona cada dia.
Les veus com mengen, com parlen, com dormen, com es relacionen… i com s’enfronten al dia a dia i és des d’aquí d’on podem observar qualsevol canvi i alteració.
Per mi no hi ha res que doni més satisfacció que és quan un usuari diu: “Aquesta és casa meva.”
Quan un resident sent que la residència és un lloc segur, on pot ser ell mateix, on se sent valorat, un lloc que més enllà de les seves mancances valora la seva capacitat. Llavors saps que estàs fent bé la teva feina.
Perquè més enllà de la cura física, estem construint una llar, un entorn digne on viure la vellesa amb respecte i calidesa.
Però cal ser conscients que aquest procés no és fàcil per a ells.
Quan una persona ingressa a una residència, sovint arriba deixant enrere casa seva, la seva història, els seus records, i portant-ho tot dins d’una maleta que cal encabir dins un armari.
Una maleta que no només conté roba o fotos, sinó també pors, incerteses, dols. Seus i de la família.
Per això, una de les nostres responsabilitats és aconseguir que aquella habitació, que d’entrada pot semblar freda i impersonal, esdevingui casa seva.
I això només ho podem fer si coneixem la persona en profunditat.
Saber què li agrada, què li fa por, com li agrada el cafè, quina música li porta records, quines coses el fan sentir viu.
Personalitzar l’espai és una forma de dignificar la vida.
És recordar que encara que hagi canviat de lloc, no ha deixat de ser qui és.

Un dels grups amb més necessitats en una residència són les persones amb deteriorament cognitiu.
Aquestes persones, amb malalties com l’Alzheimer o altres trastorns que afecten la memòria i la capacitat de prendre decisions, requereixen una atenció específica, pacient i constant.
L’atenció que requereixen no es limita a la medicació, sinó a crear un entorn que els permeti sentir-se segurs i reconeguts.
És important que com a professionals no els mirem només com “persones amb demència”, sinó com persones que, tot i que potser han perdut part de la seva memòria, no han perdut la seva essència.
Amb ells, cada interacció compta. Cada gest, cada paraula, cada mirada pot ser un pont de connexió, que permet mantenir una qualitat de vida digna i plena de sentit. A més, sovint, les persones amb deteriorament cognitiu són les que més necessiten sentir-se escoltades.
De vegades, no poden recordar els noms o els fets, però recorden com els fas sentir.
Per això, conèixer-los es converteix en un repte constant. Cal ser creatius i flexibles, adaptar-nos a les seves necessitats canviants, i entendre que el temps que passem amb ells és molt més que simplement ser-hi. És construir ponts emocionals que permetin mantenir la seva dignitat intacta, tot i les dificultats que la malaltia els presenta.

Però no ho fem les infermeres soles.
Treballar en una residència vol dir formar part d’un equip interdisciplinari imprescindible.
Treballem colze a colze amb fisioteràpia, psicologia, teràpia ocupacional, treball social, educació social, tot l’equip mèdic i per suposat amb l’equip auxiliar, que és absolutament essencial: són els ulls i les mans que detecten, cuiden, escolten i actuen.
També hi ha una coordinació fonamental amb l’atenció primària.
Amb els metges i infermeres del CAP compartim seguiment clínic, ajustos de tractaments, detecció precoç de problemes i fins i tot suport emocional de l’equip i de les famílies en situacions complicades.
També tenir presents a les famílies que segueixen sent cuidadores i amb qui la relació ha de ser d’una gran confiança mútua.
Quan aquest engranatge funciona, el que s’aconsegueix és una atenció centrada en la persona, integral, professional i propera.

Llavors, per què soc infermera de residència?
Perquè aquí sento que fem una infermeria amb sentit.
No es tracta només de protocols, sinó de presència.
De cures, però també de companyia.
D’un diagnòstic, però també d’una mà a una persona que té por.

Perquè les persones grans no poden ser són una càrrega.
Són memòria viva. Són passat i són identitat col·lectiva.
I també són present. Perquè, tard o d’hora, tots serem ells.
Per això, cuidar-los bé és cuidar el futur que volem per a nosaltres.
Amb respecte, amb temps, amb dignitat i amb afecte.

@GrupPereMata a Twitter

Tweets de @GrupPereMata

Agenda

VEURE MÉS ACTES

Carme Garcia, infermera de la Residència Relat, guanyadora del concurs Talk INF

Política de cookies